EL DRET A LA VIDA

Divendres 4 de maig va vindre la Paloma Oclavide, metgessa penitenciaria, també està en un sindicat de salud i el seu temps lliure també fa de orientadora familiar.

Ens va començar parlant de l'avortament, afirmant que era l'interrumpció de l'embaràs abans de les 22 setmanes de gestació o expulsío d'un embrió o fetus de menys de 500 grams de pes.
Els avortaments hi ha de diferents tipus, un es classifica segons l'intencionalitat i l'altre segons l'edat gestional.
Aquest primer hi ha induït, provocat o voluntari i després el espontani o involuntari(sense intervenció humana).
Segons l'edat gestional hi ha el bioquímic i el clínic.

El IVE( interrumpció voluntària de l'embaràs) pot ser 1er o 2on trimestre.
En el primer trimestre els mètodes utilitzats són:
dilatació-aspiració, el Ru486, prostaglandina per vía vaginal.

També ens va parlar sobre la legislació sobre l'avortament, que la llei d'indicacions del 1985 dependitzava l'avortament en tres supòsits:
1-Violació, avortaments fins a les 12 setmanes.
2-El fetus amb greus malalties físiques, psíquiques, fins a les 22 setmanes.
3-Perill de vida de la mare, que no hi ha límit.
Sino es complia, la penalització podia arribar a entre 1 i 2 anys de presó.

La Llei del 2009, deia això:
1-L'avortament és lliure fins a les 14 setmanes de gestació.
2-Avortament fins les 22 setmanes si hi havia risc de vida o salut de la mare
3-Anomalies incompatibles amb la vida, sense límit.
4-Sanitari; garantia pública
5-La penalització; multes.

A Espanya el 2001 van haver-hi 69.857 avortaments i en el 2010, 113.031,
Catalunya la comunitat autònoma que més n'hi han hagut.

Sobre el tema de la legalitat versos la moral, actualment, la vida humana sembla ben de poc valor, hi ha la tendència a defensar l'home adult( plenes facultats, consumidor, productes )

Les lleis no protegeixen l'embrió i les legislacions han contribuït a considerar la vida humana que depèn de l'adult. La llei atorga a matar l'embrió. Dos preguntes molt interessants són: L'embrió és un ésser viu? i un ésser humà? A la conferència hi van haver molts canvis d'opinió, va haver-hi com un debat, molta gent deia que si i molta també deia que no.

És just dir que l'embrió no és persona? Si la resposta és negativa, doncs el dret de l'embrió és com la de qualsevol altre ésser humà.

ELS DELICTES INFORMÀTICS

El passat divendres 4 de maig, a les 11 del matí, ens va vindre un conferenciant a explicar-nos els delictes informàtics que es produeixen avui en dia. Ortenzio Garcia es diu, i fa la funció d'investigar els delictes informàtics greus; el que intenta és que internet a nivell legal, no fem delictes ni en siguem víctimes. El 90% d'aquests delictes són estafes, la pedofília és un dels delictes que el preocupen més.

El tant per cent de menors per Internet:
-El 30 % ha facilitat el número de telèfon.
-El 16 % ha facilitat la direcció per Internet.
-El 14'5 % ha tingut o a estat a punt de tenir una cita amb un desconegut.
-El 54'5 % no ha rebut informació ni normes bàsiques de seguretat alhora d'utlitzar Internet.
-El 86 % circulen per Internet sense tenir sistemes de filtració.
-El 44'8 % acosats sexualment en alguna ocasió.
-El 11 % han rebut insults.
-El 4 % han rebut correus no sol·licitats.
-I el 1'5% tenen por.

Dades sensibles en la xarxa:
-Dades personals: Nom, domicili, telèfon,col·legi...
-Imatges: fotografies compromeses, fotografies d'altres,gravacions, etc
-Després hi ha xarxes socials com "Facebook", o jocs on-line, Skype, Messenger...

Una pregunta interesant és: Perquè prendre mesures de seguretat?
-Perquè es poden fer passar per nosaltres
-Visitar-nos
-Compres amb el nostre nom, per tant pagaríem nosaltres les seves compres
-Delictes amb el nostre nom.
-Aprofitar-se d'amics o amigues, tenir una cita amb algun nostre amic o amiga.

Poden ser adults, homes, dones, estafadors, pervertits, etc. Hem de vigilar!

Els perills d'Internet poden ser molts, els principals són els següents: Les estafes, el "grooming", extorsions, "phishins" que són per exemple els correus fent-se passar per "Ebay" per exemple. Hi ha el "Spamming", el Ciber-bulling i el lladre d'identitats.
La pedofília, com he dit abans és el principal problema que més preocupa a l'Ortenzio, perqué l'abús sexuals a menors( pedofília) és molt fort, i pot canviar la vida dels nens o nenes afectats.
El Gramming és fer-se passar per nosaltres, i el que es fa és "fer amics", Xantatges, fer que encenguin la càmara web cam... etc.
A Girona, els últims 5 anys hi han hagut 30 detinguts per practica la pedofília.

La gent que comet aquest delictes, també posen una pel·lícula en algun programa d'aquests: Emule o Ares i posen l'últim estreno i la gent se'l descarrega i després aquest que ha posat la mentira aquesta, té més crèdits i així les descàrregues seves van més rapides que les d'altres. A l'emule és fàcil que entrin virus i també és fàcil que et descarreguis una pel·lícula pornogràfica encontes de descarregar-te el que et volies descarregar.

Tàctiques i técniques utilitzades en els delictes informàtics:
-Ingenería social
-Explotació
-Descargues de programes maliciosos.

Per tant, les mesures de seguretat en general són:
Informació i sentit comú i una bona actitud de defensa.
Que el nom que es faci servir d'usuari no sigui el mateix que el propi nom, les contrasenyes fortes i segures, copies de seguretat, aprendre a utilitzar Internet i una altre cosa important és que l'ordinador estigui en un lloc comú de la casa; al menjador o així perquè així els pares poden controlar el nen que pot estar en perill de delictes informàtics.

L'Ortenzio ens va deixar uns enllaços interessants sobre tot això que són els següents:

www.agpd.es
www.aui.es
www.interautas.org
www.guardiacivil.org
www.protegeles.org

Promises

Promises és un gran documental que tracta d’ensenyar que un dels conflictes més complicats o difícil de superar: Israel-Palestina, en mans d’uns nens casi no té la menor importància i ho deixen tot de banda per compartir alegria i uns somriures junts.

Tot comença entrevistant a uns nens Jueus d’Israel que expliquen des de el seu punt de vista el conflicte amb Palestina. Tenen por d’ells i els culpen de tot, els tracten de terroristes, de ocupar la seva terra quant ells no i eren. etc

Sobre tot és veu el terror que tenen, pugen a un bus sabent que hi ha la possibilitat de que hi hagi una bomba a sota, això crea una gran tensió.

A continuació és fa el mateix que abans, però aquest cop amb nens Palestins i sents la mateixa història però amb arguments diferents: és senten oprimits, fets fora de la seva terra, tractats com una raça inferior i senten un profund odi cap els Jueus. Tot això en boca de nens de entre 7 i 14 anys, el conflicte fa molt de mal.

Sense buscar culpables, també hi té molt a veure a aquesta ràbia i odi mutu, els governs que posen l’exèrcit a peu de carrer aplicant dures reprimendes molts cops exagerades. Ara arriba la part important i que fa gran aquet documental: aguantar una tarda nens Israelians i Palestins, i observà si aquet conflicte per uns nens és tant important o si actuaran com son ells, sense diferencies racials.

El primer apropament va ser via telefònica  entre dos germans Jueus i un nen Palestí, i no podia haver anat millor van començar a parlar de futbol, de menjar i de molts altres temes, i van veure que són molt més similars del que creuen que tenen aficions i gustos similars. Ara ja toca fer el següent pas: quedar junts, cara a cara.

Un cop junts els nens va quedar clar el que molts pensàvem, els nens no hi entenent de conflictes, només volen somriure i passar-s’ho bé. Que aquest odi és un fet cultural que és va passant de generació en generació, però que si s’ho proposessin de veritat i podrien posar remei. Aquest documental ho ha deixat clar.

Crec el director del documental han fet una gran feina, ensenyant el món que aquet conflicte no és tant difícil de desfer i que en mans innocents arribaria a bon port. Per part meva m’ha encantat tenir l’oportunitat de veure’l.

Victor Jara

El passat divendres dia 4 de maig, varem tenir el privilegi de tenir amb nosaltres a un grup chilé que representaven cançons en honor del revolucionari cantant Victor Jara.

Victor Jara va néixer el 1932 en l'octava región al con sur (Chile)
Fill d'uns pares pagesos i humils. Gràcies al seu pare que tocava la guitarra i cantava , Victor va començar a tenir un cert interés per la música.
Als 15 anys després de la mort de la seva mare, Jara va entrar al seminari dins del qual s'hi va estar 2-3 anys amb l'objectiu de refer-se i refugiar-se del patiment que li havia causat la mort de la seva esstimada mare.
és en el seminari a on acaba de trobar la seva vocació artística, canta els cants gregorians, un gran prinvilegi.
Quant va sortir del seminari va anar a l'universitat de Chile a realitzar la carrera de teatre. Primer comença siguent un simple actor i més tard acabarà siguent assistent d'algunes obres a les quals sel's hi otorgarà més d'un premi.
Va ser a la Unió soviètica a on va fer el seu primer concert com a guitarrista i cantant, aquest fet va ser el que li va donar motivació per seguir cantant i composant.

Victor Jara, per la gent Chilena és el "Lluis Llach" peró de Chile, ja que també era un cantant revolucionari i composava sobre el que passava al país de manera "amagada".

Jara marca un nou estil anomenat Flor clor i es posa a treballar a l'universitat de chile com a professor d'art.

11 de setembre del 1973, succeeix un fet que trasbalssa la carrera i la vida de
 Jara. Esquerres i dretes no s'apoien entre elles  i va donar lloc a molta pressió per part dels governadors del pais i es comença un bombardeix a la casa de la moneda ( casa del president).
Quan va començar aquest bombardeix Jara estava donant classes d'art a la univesitat.
A tota la gent de l'universitat més a altres 5.000 persones se les van endur a un estadi com a presoners a on va ser allà que el van torturar per cantar en contra del poder polític.

Va ser una gran pèrdua i a la ciutat de Chile van venir 17 anys sense cap succés ni cap desembolupament cultural, Va ser una dictadura molt dura.

Igualtat laboral

Divendres al matí vam invertir una hora en opinar sobre la igualtat de drets entre homes i dones depenent de la feina que desenvolupen. Vam arribar a la conclusió que hi ha treballs que són més ben vists per homes que per dones i viceversa, però que això són estereotips que la gent ha anat assumint amb el pas del temps i que haurien de desaparèixer de la societat quan abans millor.

També cal afegir que en una feina en que un home i una dona fan el mateix, l'home és el que sempre té el salari més elevat, i això sí que és una injustícia que està a tot el món.

Miguel, Në Terren

Miguel Gil era un periodista, format com a advocat però que exercia la professió de corresponsal de guerra en molts dels llocs més perillosos de la terra, va estar en un munt de conflictes internacionals, molts dels quals ell va ser el qui va fer que l'atenció de la premsa es centrés en ells.

Miguel era un gran periodista pel fet que la gent tenia ganes de cuidar-lo, ell s’hi acostava amb un tracte familiar, cosa que feia que aconseguís que la gent li expliqués coses de la vida quotidiana; de fet, ell es va  fer periodista per a ser l’advocat de la gent.

Entre els periodistes, es pensa que el millor que et pot passar és que li caiguis bé a un veterà de la professió, i això és el que li va passar a Miguel, Mike Sposito, un famós corresponsal, va decidir d’ensenyar-li els secrets de la professió i fer Miguel molt més bon periodista del que era.

Ell, quan informa sobre algun succés, construeix històries: parla de  amb la gent, contrasta opinions i també parla amb els soldats; posseeix molts punts de vista per a cada reportatge. Quan arriba allà, nota un sentiment molt fort, ja que no és el mateix veure-ho per la tele que ser allà, sentir els crits de la gent, el pànic; Miguel coneix els conflictes a fons.

El segon dels seus reportatges el porta a África, on passa dos anys i aconsegueix la maduresa com a reportes de guerra. La seva experiència més forta, passa quan un munt de gent estan apilonats, i els soldats no els deixen avançar, es comencen a empentar tots, i algun es queda a sota, aixafat. Miguel no pot aguantar aquesta injustícia, i mentre amb una mà grava, amb l’altra ajuda a la gent que està aixafada a terra. Uns anys després, el periodista diria que si això li passés un altre cop, triaria només una de les dues coses: gravar o ajudar.

L'any 1998 és enviat a Kosovo durant dos anys, allà ell veu l'amabilitat dels soldats quan, jugant-se la vida, una unitat de l'exercit americà l'ajuda a gravar imatges de la guerra; és allà quan, de sobte, un franctirador els intenta assassinar.

Un dels moments més durs per ell és quan,a l'estació d'una ciutat arrasada, no pot agafar la càmera perquè no vol gravar com la seva amiga periodista se'n va amb el tren; però un fotògraf Serbi el convenç perquè gravi, i allà aconsegueix les imatges més dures que ell considera que va gravar en tota la seva vida.

A finals del 1999, Miguel es troba a Txetxènia, on tot està nevat i no poden fer foc perquè els detectarien, però al mateix temps no poden tornar enrere per la quantitat de neu acumulada,  és en aquests moment que Miguel parla de portar una vida més al límit: "l'adrenalina del bang-bang", com diu ell. La situació és crítica, ja que no pot enviar imatges per satèl·lit.

El maig del 2000 és enviat a Sierra Leone, allà, un company es troba amb Miguel i estan parlant una llarga estona, el periodista troba Miguel molt canviat, per la mort d'un company l'any anterior; Miguel, en aquella conversació, preveu la seva mort al país, ja que té una sensació estranya.

Sierra Leone era i és un país molt devastat per les guerres civils, i Miguel en va patir les conseqüències, i en una emboscada que li van parar en un revolt, va ser assassinat el 24 de maig de l'any 2000, un gran referent entre els periodistes de guerra.

Gràcies a l'acció de la família d'en Miguel es va crear la Fundación Miguel Gil, que vetlla pels drets i els perills de la professió de corresponsal de guerra.

Visita al Parlament

El passat divendres 27 d’abril, vam estar d’excursió al Parlament, allà també varem anar a visitar l’Església Santa Maria del Mar i el Parc de la ciutadella. El parc de la Ciutadella és un dels parcs més grans i tradicionals de la ciutat. Inclou l'edifici del Parlament de Catalunya i el Zoo de Barcelona.

El Mercat del Born és un dels primers i més importants edificis construïts amb ferro a Barcelona. Fou projectat el 1873. Hi havia més gent del tercer estament, anti-absolutisme partidaris de Carles III.
Hi ha dos catedrals: una és la del bisbe que la predomina el estament privilegiat i l’altra és la que hem anat a visita, la catedral de santa maria del mar; la catedral del 3er estament. En aquesta, a la porta hi ha una estàtua d’un home amb una pedra carregada a l’esquena. Com que es el tercer estament, no hi ha gaire diners, i la pregunta era: Què es pot fer per Déu? La decoració no perquè no hi havia gaire diners, doncs amb el treball,( per dins l’església) portaven pedres carregades des de el mar fins la catedral, per això hi ha la estàtua a l’entrada.
Fusat de les moreres (1714), els defensors morts els enterren al voltant de l’espai sagrat( santa maria del mar) , als traïdors no els enterraven allà.

Un cop acabada la nostre visita per les afores del Parlament, ens endinsem dins d’aquest guiats per una senyora bastant simpàtica. Comença explicant-nos la seva història.

L’actual Parlament de Catalunya antigament era les Corts i tenien idèntica funció, simplement variava el nom. Fa uns 300 anys Catalunya progressava ràpidament fins que perd la guerra de Successió contra Felip V, ja que havia recolzat els Austríacs. Felip V aplica una forta represàlia escrita en el Decret de Nova Planta 1716 on abolia tot el dret públic català i les institucions que l'encarnaven, la primera de les quals eren les Corts. El parc de Ciutadella és convertí en un signe de repressió i les Corts en un magatzem armamentístic. L’expo dona vida de nou a Catalunya, s’arregla el Parlament,és decideix firmar la pau amb els borbons i oferir-els-hi  com a Palau. Ells agraïts no l’accepten i és decideix fer-ne un museu.

En els transcurs dels anys s’intenta molts cops recuperar l’antiga autonomia de Catalunya, però gent com Franco o Primo de Rivera o eviten. Ara, el gran dia va arribar, concretament el 20 de març del 1980 després de que s’aprovés la Generalitat de Catalunya darrerament el 1979, és va tornar a donar plens poder legislatius al Parlament i el 20 d’abril del mateix any s’hi celebrà la seva primer sessió en molt temps. El 2006 ja és va acceptar i aplicar l’Estatut d’autonomia a Catalunya. Lluís Company en fou el seu primer president. Fins aquí el nostre viatge per la història del òrgan institucional més important del nostre país, ara seguirem igualment amb el Parlament però amb fets més actuals.

L’actual Parlament el formen 135 diputats: escollits per el poble major de 18 anys i empadronat a alguna comarca catalana, el President de la Generalitat en aquest cas el senyor Artur Mas i la Presidenta del Parlament la senyora Nuria de Gispert i Català. Allà com bé ens va explicar la nostre guia si tracten tota classe de temes: des de la construcció d’una carretera Figueres-Girona fins a el perjudici que pot provocar un cargol no autòcton

a la producció d’arròs al Delta de l’Ebre. Com bé vam comprovar s’hi tracten diversos arguments i alguns bastant lluny de ser interessants, però de totes maneres importants. La veu i el vot dels diputats és totalment pública i és pot seguir per Internet, televisió, radio.. Un té dret a saber que hi passa el seu país i el Parlament et dona l’ocasió de saber-ho si realment en tens ganes.