EL DRET A LA VIDA

Divendres 4 de maig va vindre la Paloma Oclavide, metgessa penitenciaria, també està en un sindicat de salud i el seu temps lliure també fa de orientadora familiar.

Ens va començar parlant de l'avortament, afirmant que era l'interrumpció de l'embaràs abans de les 22 setmanes de gestació o expulsío d'un embrió o fetus de menys de 500 grams de pes.
Els avortaments hi ha de diferents tipus, un es classifica segons l'intencionalitat i l'altre segons l'edat gestional.
Aquest primer hi ha induït, provocat o voluntari i després el espontani o involuntari(sense intervenció humana).
Segons l'edat gestional hi ha el bioquímic i el clínic.

El IVE( interrumpció voluntària de l'embaràs) pot ser 1er o 2on trimestre.
En el primer trimestre els mètodes utilitzats són:
dilatació-aspiració, el Ru486, prostaglandina per vía vaginal.

També ens va parlar sobre la legislació sobre l'avortament, que la llei d'indicacions del 1985 dependitzava l'avortament en tres supòsits:
1-Violació, avortaments fins a les 12 setmanes.
2-El fetus amb greus malalties físiques, psíquiques, fins a les 22 setmanes.
3-Perill de vida de la mare, que no hi ha límit.
Sino es complia, la penalització podia arribar a entre 1 i 2 anys de presó.

La Llei del 2009, deia això:
1-L'avortament és lliure fins a les 14 setmanes de gestació.
2-Avortament fins les 22 setmanes si hi havia risc de vida o salut de la mare
3-Anomalies incompatibles amb la vida, sense límit.
4-Sanitari; garantia pública
5-La penalització; multes.

A Espanya el 2001 van haver-hi 69.857 avortaments i en el 2010, 113.031,
Catalunya la comunitat autònoma que més n'hi han hagut.

Sobre el tema de la legalitat versos la moral, actualment, la vida humana sembla ben de poc valor, hi ha la tendència a defensar l'home adult( plenes facultats, consumidor, productes )

Les lleis no protegeixen l'embrió i les legislacions han contribuït a considerar la vida humana que depèn de l'adult. La llei atorga a matar l'embrió. Dos preguntes molt interessants són: L'embrió és un ésser viu? i un ésser humà? A la conferència hi van haver molts canvis d'opinió, va haver-hi com un debat, molta gent deia que si i molta també deia que no.

És just dir que l'embrió no és persona? Si la resposta és negativa, doncs el dret de l'embrió és com la de qualsevol altre ésser humà.

ELS DELICTES INFORMÀTICS

El passat divendres 4 de maig, a les 11 del matí, ens va vindre un conferenciant a explicar-nos els delictes informàtics que es produeixen avui en dia. Ortenzio Garcia es diu, i fa la funció d'investigar els delictes informàtics greus; el que intenta és que internet a nivell legal, no fem delictes ni en siguem víctimes. El 90% d'aquests delictes són estafes, la pedofília és un dels delictes que el preocupen més.

El tant per cent de menors per Internet:
-El 30 % ha facilitat el número de telèfon.
-El 16 % ha facilitat la direcció per Internet.
-El 14'5 % ha tingut o a estat a punt de tenir una cita amb un desconegut.
-El 54'5 % no ha rebut informació ni normes bàsiques de seguretat alhora d'utlitzar Internet.
-El 86 % circulen per Internet sense tenir sistemes de filtració.
-El 44'8 % acosats sexualment en alguna ocasió.
-El 11 % han rebut insults.
-El 4 % han rebut correus no sol·licitats.
-I el 1'5% tenen por.

Dades sensibles en la xarxa:
-Dades personals: Nom, domicili, telèfon,col·legi...
-Imatges: fotografies compromeses, fotografies d'altres,gravacions, etc
-Després hi ha xarxes socials com "Facebook", o jocs on-line, Skype, Messenger...

Una pregunta interesant és: Perquè prendre mesures de seguretat?
-Perquè es poden fer passar per nosaltres
-Visitar-nos
-Compres amb el nostre nom, per tant pagaríem nosaltres les seves compres
-Delictes amb el nostre nom.
-Aprofitar-se d'amics o amigues, tenir una cita amb algun nostre amic o amiga.

Poden ser adults, homes, dones, estafadors, pervertits, etc. Hem de vigilar!

Els perills d'Internet poden ser molts, els principals són els següents: Les estafes, el "grooming", extorsions, "phishins" que són per exemple els correus fent-se passar per "Ebay" per exemple. Hi ha el "Spamming", el Ciber-bulling i el lladre d'identitats.
La pedofília, com he dit abans és el principal problema que més preocupa a l'Ortenzio, perqué l'abús sexuals a menors( pedofília) és molt fort, i pot canviar la vida dels nens o nenes afectats.
El Gramming és fer-se passar per nosaltres, i el que es fa és "fer amics", Xantatges, fer que encenguin la càmara web cam... etc.
A Girona, els últims 5 anys hi han hagut 30 detinguts per practica la pedofília.

La gent que comet aquest delictes, també posen una pel·lícula en algun programa d'aquests: Emule o Ares i posen l'últim estreno i la gent se'l descarrega i després aquest que ha posat la mentira aquesta, té més crèdits i així les descàrregues seves van més rapides que les d'altres. A l'emule és fàcil que entrin virus i també és fàcil que et descarreguis una pel·lícula pornogràfica encontes de descarregar-te el que et volies descarregar.

Tàctiques i técniques utilitzades en els delictes informàtics:
-Ingenería social
-Explotació
-Descargues de programes maliciosos.

Per tant, les mesures de seguretat en general són:
Informació i sentit comú i una bona actitud de defensa.
Que el nom que es faci servir d'usuari no sigui el mateix que el propi nom, les contrasenyes fortes i segures, copies de seguretat, aprendre a utilitzar Internet i una altre cosa important és que l'ordinador estigui en un lloc comú de la casa; al menjador o així perquè així els pares poden controlar el nen que pot estar en perill de delictes informàtics.

L'Ortenzio ens va deixar uns enllaços interessants sobre tot això que són els següents:

www.agpd.es
www.aui.es
www.interautas.org
www.guardiacivil.org
www.protegeles.org

Promises

Promises és un gran documental que tracta d’ensenyar que un dels conflictes més complicats o difícil de superar: Israel-Palestina, en mans d’uns nens casi no té la menor importància i ho deixen tot de banda per compartir alegria i uns somriures junts.

Tot comença entrevistant a uns nens Jueus d’Israel que expliquen des de el seu punt de vista el conflicte amb Palestina. Tenen por d’ells i els culpen de tot, els tracten de terroristes, de ocupar la seva terra quant ells no i eren. etc

Sobre tot és veu el terror que tenen, pugen a un bus sabent que hi ha la possibilitat de que hi hagi una bomba a sota, això crea una gran tensió.

A continuació és fa el mateix que abans, però aquest cop amb nens Palestins i sents la mateixa història però amb arguments diferents: és senten oprimits, fets fora de la seva terra, tractats com una raça inferior i senten un profund odi cap els Jueus. Tot això en boca de nens de entre 7 i 14 anys, el conflicte fa molt de mal.

Sense buscar culpables, també hi té molt a veure a aquesta ràbia i odi mutu, els governs que posen l’exèrcit a peu de carrer aplicant dures reprimendes molts cops exagerades. Ara arriba la part important i que fa gran aquet documental: aguantar una tarda nens Israelians i Palestins, i observà si aquet conflicte per uns nens és tant important o si actuaran com son ells, sense diferencies racials.

El primer apropament va ser via telefònica  entre dos germans Jueus i un nen Palestí, i no podia haver anat millor van començar a parlar de futbol, de menjar i de molts altres temes, i van veure que són molt més similars del que creuen que tenen aficions i gustos similars. Ara ja toca fer el següent pas: quedar junts, cara a cara.

Un cop junts els nens va quedar clar el que molts pensàvem, els nens no hi entenent de conflictes, només volen somriure i passar-s’ho bé. Que aquest odi és un fet cultural que és va passant de generació en generació, però que si s’ho proposessin de veritat i podrien posar remei. Aquest documental ho ha deixat clar.

Crec el director del documental han fet una gran feina, ensenyant el món que aquet conflicte no és tant difícil de desfer i que en mans innocents arribaria a bon port. Per part meva m’ha encantat tenir l’oportunitat de veure’l.

Victor Jara

El passat divendres dia 4 de maig, varem tenir el privilegi de tenir amb nosaltres a un grup chilé que representaven cançons en honor del revolucionari cantant Victor Jara.

Victor Jara va néixer el 1932 en l'octava región al con sur (Chile)
Fill d'uns pares pagesos i humils. Gràcies al seu pare que tocava la guitarra i cantava , Victor va començar a tenir un cert interés per la música.
Als 15 anys després de la mort de la seva mare, Jara va entrar al seminari dins del qual s'hi va estar 2-3 anys amb l'objectiu de refer-se i refugiar-se del patiment que li havia causat la mort de la seva esstimada mare.
és en el seminari a on acaba de trobar la seva vocació artística, canta els cants gregorians, un gran prinvilegi.
Quant va sortir del seminari va anar a l'universitat de Chile a realitzar la carrera de teatre. Primer comença siguent un simple actor i més tard acabarà siguent assistent d'algunes obres a les quals sel's hi otorgarà més d'un premi.
Va ser a la Unió soviètica a on va fer el seu primer concert com a guitarrista i cantant, aquest fet va ser el que li va donar motivació per seguir cantant i composant.

Victor Jara, per la gent Chilena és el "Lluis Llach" peró de Chile, ja que també era un cantant revolucionari i composava sobre el que passava al país de manera "amagada".

Jara marca un nou estil anomenat Flor clor i es posa a treballar a l'universitat de chile com a professor d'art.

11 de setembre del 1973, succeeix un fet que trasbalssa la carrera i la vida de
 Jara. Esquerres i dretes no s'apoien entre elles  i va donar lloc a molta pressió per part dels governadors del pais i es comença un bombardeix a la casa de la moneda ( casa del president).
Quan va començar aquest bombardeix Jara estava donant classes d'art a la univesitat.
A tota la gent de l'universitat més a altres 5.000 persones se les van endur a un estadi com a presoners a on va ser allà que el van torturar per cantar en contra del poder polític.

Va ser una gran pèrdua i a la ciutat de Chile van venir 17 anys sense cap succés ni cap desembolupament cultural, Va ser una dictadura molt dura.

Igualtat laboral

Divendres al matí vam invertir una hora en opinar sobre la igualtat de drets entre homes i dones depenent de la feina que desenvolupen. Vam arribar a la conclusió que hi ha treballs que són més ben vists per homes que per dones i viceversa, però que això són estereotips que la gent ha anat assumint amb el pas del temps i que haurien de desaparèixer de la societat quan abans millor.

També cal afegir que en una feina en que un home i una dona fan el mateix, l'home és el que sempre té el salari més elevat, i això sí que és una injustícia que està a tot el món.

Miguel, Në Terren

Miguel Gil era un periodista, format com a advocat però que exercia la professió de corresponsal de guerra en molts dels llocs més perillosos de la terra, va estar en un munt de conflictes internacionals, molts dels quals ell va ser el qui va fer que l'atenció de la premsa es centrés en ells.

Miguel era un gran periodista pel fet que la gent tenia ganes de cuidar-lo, ell s’hi acostava amb un tracte familiar, cosa que feia que aconseguís que la gent li expliqués coses de la vida quotidiana; de fet, ell es va  fer periodista per a ser l’advocat de la gent.

Entre els periodistes, es pensa que el millor que et pot passar és que li caiguis bé a un veterà de la professió, i això és el que li va passar a Miguel, Mike Sposito, un famós corresponsal, va decidir d’ensenyar-li els secrets de la professió i fer Miguel molt més bon periodista del que era.

Ell, quan informa sobre algun succés, construeix històries: parla de  amb la gent, contrasta opinions i també parla amb els soldats; posseeix molts punts de vista per a cada reportatge. Quan arriba allà, nota un sentiment molt fort, ja que no és el mateix veure-ho per la tele que ser allà, sentir els crits de la gent, el pànic; Miguel coneix els conflictes a fons.

El segon dels seus reportatges el porta a África, on passa dos anys i aconsegueix la maduresa com a reportes de guerra. La seva experiència més forta, passa quan un munt de gent estan apilonats, i els soldats no els deixen avançar, es comencen a empentar tots, i algun es queda a sota, aixafat. Miguel no pot aguantar aquesta injustícia, i mentre amb una mà grava, amb l’altra ajuda a la gent que està aixafada a terra. Uns anys després, el periodista diria que si això li passés un altre cop, triaria només una de les dues coses: gravar o ajudar.

L'any 1998 és enviat a Kosovo durant dos anys, allà ell veu l'amabilitat dels soldats quan, jugant-se la vida, una unitat de l'exercit americà l'ajuda a gravar imatges de la guerra; és allà quan, de sobte, un franctirador els intenta assassinar.

Un dels moments més durs per ell és quan,a l'estació d'una ciutat arrasada, no pot agafar la càmera perquè no vol gravar com la seva amiga periodista se'n va amb el tren; però un fotògraf Serbi el convenç perquè gravi, i allà aconsegueix les imatges més dures que ell considera que va gravar en tota la seva vida.

A finals del 1999, Miguel es troba a Txetxènia, on tot està nevat i no poden fer foc perquè els detectarien, però al mateix temps no poden tornar enrere per la quantitat de neu acumulada,  és en aquests moment que Miguel parla de portar una vida més al límit: "l'adrenalina del bang-bang", com diu ell. La situació és crítica, ja que no pot enviar imatges per satèl·lit.

El maig del 2000 és enviat a Sierra Leone, allà, un company es troba amb Miguel i estan parlant una llarga estona, el periodista troba Miguel molt canviat, per la mort d'un company l'any anterior; Miguel, en aquella conversació, preveu la seva mort al país, ja que té una sensació estranya.

Sierra Leone era i és un país molt devastat per les guerres civils, i Miguel en va patir les conseqüències, i en una emboscada que li van parar en un revolt, va ser assassinat el 24 de maig de l'any 2000, un gran referent entre els periodistes de guerra.

Gràcies a l'acció de la família d'en Miguel es va crear la Fundación Miguel Gil, que vetlla pels drets i els perills de la professió de corresponsal de guerra.

Visita al Parlament

El passat divendres 27 d’abril, vam estar d’excursió al Parlament, allà també varem anar a visitar l’Església Santa Maria del Mar i el Parc de la ciutadella. El parc de la Ciutadella és un dels parcs més grans i tradicionals de la ciutat. Inclou l'edifici del Parlament de Catalunya i el Zoo de Barcelona.

El Mercat del Born és un dels primers i més importants edificis construïts amb ferro a Barcelona. Fou projectat el 1873. Hi havia més gent del tercer estament, anti-absolutisme partidaris de Carles III.
Hi ha dos catedrals: una és la del bisbe que la predomina el estament privilegiat i l’altra és la que hem anat a visita, la catedral de santa maria del mar; la catedral del 3er estament. En aquesta, a la porta hi ha una estàtua d’un home amb una pedra carregada a l’esquena. Com que es el tercer estament, no hi ha gaire diners, i la pregunta era: Què es pot fer per Déu? La decoració no perquè no hi havia gaire diners, doncs amb el treball,( per dins l’església) portaven pedres carregades des de el mar fins la catedral, per això hi ha la estàtua a l’entrada.
Fusat de les moreres (1714), els defensors morts els enterren al voltant de l’espai sagrat( santa maria del mar) , als traïdors no els enterraven allà.

Un cop acabada la nostre visita per les afores del Parlament, ens endinsem dins d’aquest guiats per una senyora bastant simpàtica. Comença explicant-nos la seva història.

L’actual Parlament de Catalunya antigament era les Corts i tenien idèntica funció, simplement variava el nom. Fa uns 300 anys Catalunya progressava ràpidament fins que perd la guerra de Successió contra Felip V, ja que havia recolzat els Austríacs. Felip V aplica una forta represàlia escrita en el Decret de Nova Planta 1716 on abolia tot el dret públic català i les institucions que l'encarnaven, la primera de les quals eren les Corts. El parc de Ciutadella és convertí en un signe de repressió i les Corts en un magatzem armamentístic. L’expo dona vida de nou a Catalunya, s’arregla el Parlament,és decideix firmar la pau amb els borbons i oferir-els-hi  com a Palau. Ells agraïts no l’accepten i és decideix fer-ne un museu.

En els transcurs dels anys s’intenta molts cops recuperar l’antiga autonomia de Catalunya, però gent com Franco o Primo de Rivera o eviten. Ara, el gran dia va arribar, concretament el 20 de març del 1980 després de que s’aprovés la Generalitat de Catalunya darrerament el 1979, és va tornar a donar plens poder legislatius al Parlament i el 20 d’abril del mateix any s’hi celebrà la seva primer sessió en molt temps. El 2006 ja és va acceptar i aplicar l’Estatut d’autonomia a Catalunya. Lluís Company en fou el seu primer president. Fins aquí el nostre viatge per la història del òrgan institucional més important del nostre país, ara seguirem igualment amb el Parlament però amb fets més actuals.

L’actual Parlament el formen 135 diputats: escollits per el poble major de 18 anys i empadronat a alguna comarca catalana, el President de la Generalitat en aquest cas el senyor Artur Mas i la Presidenta del Parlament la senyora Nuria de Gispert i Català. Allà com bé ens va explicar la nostre guia si tracten tota classe de temes: des de la construcció d’una carretera Figueres-Girona fins a el perjudici que pot provocar un cargol no autòcton

a la producció d’arròs al Delta de l’Ebre. Com bé vam comprovar s’hi tracten diversos arguments i alguns bastant lluny de ser interessants, però de totes maneres importants. La veu i el vot dels diputats és totalment pública i és pot seguir per Internet, televisió, radio.. Un té dret a saber que hi passa el seu país i el Parlament et dona l’ocasió de saber-ho si realment en tens ganes. 

LA MÚSICA I ELS DRETS HUMANS

Aquest documental comença amb la cançó de Bob Marley : “Get up, stand up: stand up for your rights”, que vol dir: “aixeca’t, posa’t de peu: en defensa dels teus drets”.

En primer lloc, ens parla de moltíssims cantants, comença destacant a Joe Hill, músic i sindicalista nord-americà d’origen suec, el consideren el pare dels cantautors i de la protesta político-social. Li agradava més el tema de la política però se’n va adonar que les seves queixes polítiques les podia expressar mitjançant la música. El van matar a l’any 1915 culpat d’un assassinat.

També apareix Pete Seeger i Woody Guthrie. Aquest primer  sempre va mantenir en les seves obres una quota de compromís social i de defensa pels drets humans, el que li va costar la persecució política en el seu propi país per part del Comité d’Assumptes Antiamericans al 1951; aquests el van condemnar a dotze mesos de presó, ampliats finalment  a disset mesos, i la prohibició d’aparèixer i expressar-se lliurement (dret fonamental actual) en els mitjans de comunicació locals. El seu gran èxit va ser: “We shall overcome” que es va estendre per tot el món i es cantava com a lema en moltíssims idiomes en tots els països del món.

Woody Guthrie va ser un prolífic i influent en la música folk nord-americana durant els anys 1930 i 1940, conegut per la seva identificació amb la gent comuna, els pobles i els oprimits, així com per el seu odi al feixisme i a la explotació obrera. El seu gran éxit es: “This land is your land”.

Un home que va lluitar pels drets civils tot i que no té una relació directa amb la música és Martin Luther King. Va ser un pastor  nord-americà de l’Església baptista que va desenvolupar un treball crucial als Estats Units al front del moviment per els drets civils pels afroamericans i que a més, va participar com activista en nombroses protestes contra la Guerra del Vietnam i la pobresa en general. Va morir assassinat al 1968. Una cita de Pete Seeger sobre Luther King diu: “ Luther King té una gran virtut d’unir a les persones”.

Ja entrats els anys 60’, apareix un jove que es feia dir “Bob Dylan”: un músic, cantant i poeta nord-americà. Al principi es dedicà a la música de protesta sobretot de conflictes nord-americans; “The times they are a changing” i “Mr. tambourine man” són dues de les seves principals cançons. Les primeres lletres de Dylan tractaven  temes socials i filosòfics i tenien una forta influència literària, desafiant la música pop convencional existent i descrivint en forma de protesta els temes polítics americans. Dylan va passar del folk al rock en música de protesta, i quan va ser un “ídol” per a moltíssimes persones, es deslligà de la protesta amb la gran cançó : “My Back Pages” .

Per últim, en el panorama americà trobem, a banda de les cançons-protesta en el sentit més estricte, apareix en el món del country el cantautor Johnny Cash, tot i que també es dedicava al Gospel i al Rock and Roll i demostrà el seu compromís amb els indis americans.

A França, Serge Gainsbourg al 1979 es reconcilià amb el seu públic gràcies a la adaptació personal de la “Marseillaise” amb un ritme “reggae” (en què la tornada és: “Aux armes et caetera”) i compta amb la participació de Bob Marley i Peter Tosh.

En el món anglés, Peter Gabriel va ser un cantant, músic i compositor, i és destacat per la cançó que es diu “Biko”. La cançó tracta de Biko, un activista sud-africà que el van assassinar al 1977 en una guàrdia policial a causa d’una “pallissa” que va tenir lloc a la famosa sala “619”; va ser traslladat a un hospital urgentment , però a l’hospital de Pretòria a 1500km d’allà, tot i haver un altre hospital molt més a prop.  Més tard es va descobrir que va morir a causa de les males condicions del viatge, ja que el van portar en el portamaletes d’un Land Rover despullat i els dirigents de Sud-àfrica van intentar ocultar-ho al·legant una VAGA DE FAM.

Segons el documental, Steve Van Zandt, actualment guitarrista de la E Street Band que toca amb Bruce Springsteen, va fer una de les millors cançons de Rock que tracta sobre política: “Sun city”.

Stevie Wonder, cec de naixement, és un cantant, compositor i activista social afroamericà que demostrà el seu amor a Sud-àfrica.

Nelson Mandela va ser un advocat i polític, va ser el primer president africà elegit democràticament per sufragi universal. Al 1962 va ser arrestat i condemnat per sabotatge a cadena perpètua. Va estar 27 anys a la presó, fins que finalment al 1990 surt i lidera el seu partit i va aconseguir una democràcia multiracial a Sud-àfrica, la qual cosa significà que des del 1994 fins al 1999 va ser president del país. “The Specials” va fer una cançó que va assolir  un gran éxit: “Free Nelson Mandela” que vol dir:  “Nelson Mandela lliure”.

“Ub40” va fer una cançó titulada: “sing our own song” que va impactar molt en la societat ; hi ha un tros de la cançó que diu així: “Anem a lluitar per el dret de ser lliures, i anem a construir la nostra pròpia societat i cantarem junts la nostra pròpia cançó”. Amb això ja ho va dir tot.

El documental acaba amb una molt bona cançó titulada : “Don’t give up” de Peter Gabriel. La cançó és com una conversa; el tema de la cançó és la lluita per avançar i no rendir-se. En definitiva les tortuositats de la vida passen per les experiències mundanes, per la lluita diària, pel treball en la matèria, mentre ell (Gabriel) desespera per la falta d'oportunitats i les bufetades i pals sobre les seves aspiracions i ideals, ella (Kate Bush) l'anima a no rendir-se  i a seguir treballant ja que "hi ha un lloc al qual pertanyem". El següent fragment és increïble:

“Així, mentre en el dia a dia batallem en contra del que s'estableix per poder aconseguir el nostre propòsit, sempre hi ha una veu interior que ens dóna ànims,que ens guia i que ens encoratja cap a ell en els moments en què la llum sembla desaparèixer. Aquesta llum sempre brillarà per a nosaltres, si volem rebre-la”.

El mur de Berlín

A Berlín comença un temps de desorde, guerres internes i malestar popular.

Aquest fet és degut a la construcció del mur de Berlín per part dels solats occidentals.
El mur recorria casi tot el país,formant una franja divisòria entre els ciutadants, la llargada d'aquest divisor era de 664 km que passava tan per la mateixa ciutat de Berlín com per els boscos (frontera verda).
Aquest mur va dividir moltes famílies, amics durant 28 anys.

En aquest fet va intervenir els Estats units per part de Kennedy i per part de rússia Kurxovf.
Kurxofv amenaçava a Kennedy de donar lloc una guerra si no li feia cas de les seves decisions sobre el mur de Berlín.

A causa d'aquesta separació social apareix l'odi i la resignació per part de la població i es va començar  a plantejar una possible destrucció del mur.
La casa blanca també té participació ja que vol participar en la destrucció del mur pascíficament, promatent la seva destrucció.
Aquesta promesa queda en res, ja que no aconsegueix ni de bon tros eliminar el mur.
A causa de la desesparació moltes persones inclús soldats van saltar a l'altre costat del mur arribant a ser unes 2000 persones.
Quan se'n van adonar van duplicar la vigilància, i les cases que estaven aprop de la frontera estaven vigilades per un soldat a cada una de les cases. A causa d'aquest fet la gent anomenava que estava en una mena de "presó".

Aquest desordre va probocar l'enfrontament de les dos potències més importants que es trobessin cara  a cara.
Els soviets i els Americans es fan enrere i deixen la guerra freda.
Aprofitant la guerra alguns dels alemanys van començar a construir túnels subterranis que els conduïen fins a l'altre costat del mur.
( 29 nois i noies van aconseguir fugir a l'est).

Acavat tot aquest fenòmen es va destruir el mur per part de la població que surtien cada dia amb piquetes a destruir-lo.

El diario de la cocaína

Aquest documental el presenta un baixista d’un grup de música d’Anglaterra, al qual li han demanat per anar a Colòmbia a intentar evitar l’augment del consum de cocaïna, que ell mateix havia estat enganxat anys enrere.

Colòmbia protagonitza el 80 % de consum mundial de cocaïna, aquesta dada dóna lloc a tres fets: molta violència, persecucions i malestar de la població colombiana. Darino (ciutat que es produeix més coca).
Alguns dels periodistes que exerceixen al país cocaïnòman han sigut assassinats per haver dit alguns noms de camells a la premsa.

Dins del païs hi ha controls per tal de vigilar les plantacions il•legals de cocaïna. L’any passat l’exèrcit que actua en contra les drogues van matar a un 10% dels plantadors.
L’èxercit assegura que és més efectiu destruir les plantacions manualment.
Els coltivadors solen guanyar uns 500€ al mes.

Colòmbia té molt de contacte amb Espanya a l’hora de vendre.
Amb els cocaïnomens ningú vol tenir-hi una relació molt oberta, ja que tot són problemes.
paraula a destacar “mules” que son els traficants que passen coca a través de les fronteres.
Manuel Escovar, persona més buscada pels exèrcits colombians, anglesos i americans a causa de la seva gran relació a l’hora de produïr cocaïna, vendre-la il•legalment i consumir-la.

Molts traficants contracten un assesí a sou. La seva funció es matar a les persones que s’oposin o impossibilitin el seu negoci.

A la jungla hi solen haver entre 10 i 12 laboratoris(ilegals) de fabricació de cocaïna. 
Per produir-la es segueixen els següents passos:
-1r : les fulles es barrejen amb ciment, petroli, aigua i àcid sulfíric.
-2n: Després s’extreu el petroli i queda una pasta 
-3r: a la pasta se li aplica un reactiu i es portada als laboratoris

Pel mig de la jungla podem trobar els informants, que son les persones que informent a l’exèrcit a on estan els laboratoris per destruir-los. (L’informant pot ser treballador del mateix laboratori).

L’objectiu del baixista és aturar els traficants, mules i altres persones que tenen relació amb la cocaïna, per tal de reduir el consum a Europa.

L'esclavitud a la Índia

El dimecres 2 de maig, vam poder veure un documental que ens va fer obrir els ulls i en certa manera xocar contra les més crua realitat: no tots els nens tenen el dret a ser infants.

El reportatge tractava sobre una reportera alemanya que anava a una regió molt a prop de Nova Delhi, el nord de la Índia. Allà observà la pobresa de cara i  entrevistà a molts pares, aquests a part d’explicar la seva dura lluita per sobreviure junt amb la seva família va detallar el segrest dels seus fills. Molts els donaven per què tinguessin una suposada millor vida i d’altres per pagar els seus deutes, el que no sabien era la vida que els hi esperava a la “gran ciutat” a els seus fills.

La reportera segueix el seu camí i es dirigeix amb el seu equip cap a Nova Delhi, fent-se passar per una executiva alemanya interessada en fer negocis. Al pujar el tren  és troba amb molts nens, que com ells van cap a la ciutat, però aquests guiats per un intermediari que més endavant els vendria per a la ciutat: Tràfic de nens.

Ja a la gran metròpoli la periodista i el seu equip, ara empresaris, s’endinsen dins els molts pisos de la ciutat i troben el que esperaven: centenars de nens treballant en un lloc mancat d’higiene i amb unes condicions precàries. Al parlar amb el seu amo per fer negocis, l’informa de que els nens poden treballar unes 11 hores diàries, inclòs més si fa falta i que la producció no baixa mai i és totalment rentable.

Un cop sabut això, els alemanys informen un grup d’activistes, encarregats de rescatar a aquests nens, per què facin una vatuda. Aquesta surt perfecte i és salven uns 80 nens, sí, 80 són bastants però si ho comparen amb què n’hi ha més de 10 milions, 80 sembla bastant insignificant. Per això intent de nou una altre marxa per salvar nens, aquesta surt malament, la policia corrupta o la màfia s’ha adonat dels seus plans i han tret tots els nens de les fàbriques.

Després de les redades, el grup de periodistes és dirigeixen a una cantera on hi treballen milers de nens,  fent llambordes i infraestructures ferroviàries.

Dormint a fora, allà amb les pedres i fent un sobreesforç físic, ens trobem en un cas molt similar a els anteriors. I tornar amb la pràctica repetida uns quants cops la reportera és fa l’interessada en el tema de les llambordes i s’interessa per els seus compradors, que no eren d’altres que empreses alemanyes. Aquestes al adonar-se de que en el seu producte i treballaven nens “suposadament” van cancel·lar els seus contractes i fent cara a sorpreses al veure-hi nens. Més difícil creure que cancel·lin els contractes, per els preus tant barats i igualment fent falç em sembla creure que ells no sapiguessin que hi hagués nens treballant allà.

Crec que països com la Índia haurien de fer una profunda reflexió, ser que el poder, expandir-se econòmicament i ser una de les primeres potències mundials es molt temptador, però, és aquesta la societat que volen?  La meva pregunta és: fins quin punt és més important una mà d’obra més a la cadena de producció davant el somriure o el somni d’un nen? Pensar més amb el cor i menys amb la butxaca.

Somriures de Bombai

Jaume Sanllorente és un periodista que ha viatjat aquest any a Bombay (Índia) a realizar el seu treball. 

Quan no portava ni una sola setmana va quedar impactat per la realativa pobresa, i el maltractament amb algunes persones que es produïa a la ciutat.

Jaume espantat per aquest desordre va voler posar-hi una solució.

I aquesta solució va passar per donar lloc a una ONG, encarragada de vetllar per el bé de la ciutat de Bombay.

El que va visualitzar Jaume amb els seus propis ulls va ser la desorganització de la ciutat.

un 56% de la població viu en “slums” (barraques contruides per ells mateixos per fer la funció d’habitatge). Solen ser de 16 metres quadrats i amb moltes persones a l’interior al qual dóna lloc a una vida intranquila i incòmode i amb condicions molt dolentes.

Dhavari és la zona més extensa de slums de tota l’índia amb 1’75km quadrats amb una població de 1 milló de persones.

Amb moltes nenes s’hi realitza una explotació infantil. Una dada que fa vertigen és la que aproximadament 7000 nenes en edat de creixament són vengudes , raptades i forçades per treballar en prostíbuls.

I per part dels nens es lloguen i demanen caritat amb una dada de 20 rúpies (0’35 €)

La població té una vida molt dura, ja que el 37% passen amb menys d’un € al dia.

un altre 20 % dels nens entre 6 i 14 anys no son escolaritzats.

Tot aquest desordre, la mala alimentació provoca morts, desgràcies i malalties com la lepra.

El 70 % de la lepra en el món es troba a l’India.

Àmbits

En la part d’àmbits trobem l’educació infantil.

a L’India es realitza amb baludis (escola), a on els alumnes tenen la sort de dur a terme l’aprenentatge de lo assencial (llegir,escriure,parlar,etc) i la creativitat.

també dins de l’àmbit trobem la salut que gràcies als serveis sanitaris ajuden a localitzar les malalties i eliminar-les.

i per acavar aquest apartat sorgeix els “future smiles” que són les persones que ajuden als nois que han acavat als estudis a trobar alguna feina.

Prioritats

una de les grans prioritats es eliminar les barreres econòmiques amb una societat igualitària i una sortida d’aquest desorde amb èxit.

Àpat pels nens a les escoles i grups autogestionats per part de les dones.

“La unió fa la força. Per aconseguir el desembolupament de les comunitats més pobres i vulnerables de bombai és bàsic que es denuncï la corropció i les vulneracions als drets humans . Junts podrem avançar més fermament per fer aquest gran canvi “

Internet en temps de guerra

Cap a l'octubre, vam anar al caixafórum a escoltar una conferéncia del senyor Ramón Lobo, periodista i corresponsal en molts països en guerra. El periodista, ens va parlar de Sérbia, on les diferéncies entre el Nord, més ric, i el Sud, més pobre, són molt reals i radicals.
El senyor Lobo ens va parlar de diferéncies, ja que al món per cada persona que passa gana, hi ha un obés; un nombre molt alt de nens, uns 22.000 morts, cada dia per la falta d'aigua potable o menjar; amb l'aigua que gastem en un vàter del primer món en un dia, es podria mantenir una família durant un dia sencer.
Va mencionar que la guerra pot tenir diferents definicions, i que a Sérbia, després de 20 anys de guerra, no se sap que és la pau. La guerra provoca moltes anomalies, però els nens són els mes afectats, noies violades i el tancament d'universitats fas que unes generacions no creixin amb uns valors mínims.
Va parlar de la democràcia com un sistema polític que ha de portar pau, no armes; també va descriure a la dictadura com la pérdua col·lectiva del sentiti de la honestetat. La corrupció, dany colateral de tots els sitemes polítics, és considerada pel periodista com una falta de llibertat.
El periodista va criticar Espanya per un motiu molt senzill, el nostre país va vendre bombes a Líbia, on hi va haver una revolució i aquestes bombes van ser ultilitzades en la guerra civil per matar a civils innocents. Parla del periodista com un mitjà per denunciar la realitat que es viu, i va descriure la premsa com a fundamental si no es vol viure en una dictadura, on la pérdua col·lectiva de la honestetat sigui total.
El corresponsal va descriure la forma de vida actual com una vida d'infeliçitat, que produeix un consum permanent i que al mateix temps necessita un esforç económic constant. Considera la vida com un campionat, on has de col·leccionar els trofeus fundamentals i guardar-los sempre amb tu.
També va parlar de la televisió, que actualment està arribant a tots els llocs del planeta i fa que la gent del tercer món vegi la riquesa de les ciutats i vulgui emigrar. Aquestes ciutats, no poden acollir tota la gent, i això produeix que la gent hagi de dormir al carrer. Això es coneix com un "efecte trucada" del nostre estil de vida.
Ramón Lobo va nombrar la teoria de la evolució de Darwin, per la qual l'espécie més forta i adaptada és la que resisteix al pas del temps, i la va relacionar amb estudiar: tu perquè estudies? La resposta es senzilla: perquè significa la possibilitat de ser lliure, de no dependre dels de més. Has de pensar que un s'ha guanyat la seva vida, una vida que no era seva, ho va resumir amb la frase: "Fixa't en el que tens i no en el que et falta".
Ell considera el periodista com un buscador de contextos, d'opinions de la gent, per aquest motiu no pot ser objectiu, ja que els contextos són molt variats i no hi ha una actitud apta per a tots a la vegada, el periodista que aconsegueix parlar subjectivament, és el que és mès honest.
Va parlar de la necessitat d'una societat sana, que ha de tirar endevant tots els problemes actuals i els ha de resoldre a base de la formació que es dóna a les universitats i escoles superiors de tot el món; el relat únic, que és considerat com la visió que tenen els habitants del primer món sobre la situació que passa en el tercer, que normalment no és molt acertada. Ell considera que el millor descobriment de l'home serà "l'altre", deixeume explicar, l'altre és el nom que va donar el periodista al grup d'extraterrestres que habiten, o no, en l'univers, aquest descobriment de l'altre pot comportar tres reaccions: guerra, amagar-se o la de dialogar.
Per acabar, el periodista va parlar de la seguretat que tenim en les nostres ciutats, que ens hem de conformar amb el que tenim i no amb el que volem, i que hem de donar diners, en un món en que la pobresa i la miséria, són els únics instruments que estan globalitzats.