LA MÚSICA I ELS DRETS HUMANS

Aquest documental comença amb la cançó de Bob Marley : “Get up, stand up: stand up for your rights”, que vol dir: “aixeca’t, posa’t de peu: en defensa dels teus drets”.

En primer lloc, ens parla de moltíssims cantants, comença destacant a Joe Hill, músic i sindicalista nord-americà d’origen suec, el consideren el pare dels cantautors i de la protesta político-social. Li agradava més el tema de la política però se’n va adonar que les seves queixes polítiques les podia expressar mitjançant la música. El van matar a l’any 1915 culpat d’un assassinat.

També apareix Pete Seeger i Woody Guthrie. Aquest primer  sempre va mantenir en les seves obres una quota de compromís social i de defensa pels drets humans, el que li va costar la persecució política en el seu propi país per part del Comité d’Assumptes Antiamericans al 1951; aquests el van condemnar a dotze mesos de presó, ampliats finalment  a disset mesos, i la prohibició d’aparèixer i expressar-se lliurement (dret fonamental actual) en els mitjans de comunicació locals. El seu gran èxit va ser: “We shall overcome” que es va estendre per tot el món i es cantava com a lema en moltíssims idiomes en tots els països del món.

Woody Guthrie va ser un prolífic i influent en la música folk nord-americana durant els anys 1930 i 1940, conegut per la seva identificació amb la gent comuna, els pobles i els oprimits, així com per el seu odi al feixisme i a la explotació obrera. El seu gran éxit es: “This land is your land”.

Un home que va lluitar pels drets civils tot i que no té una relació directa amb la música és Martin Luther King. Va ser un pastor  nord-americà de l’Església baptista que va desenvolupar un treball crucial als Estats Units al front del moviment per els drets civils pels afroamericans i que a més, va participar com activista en nombroses protestes contra la Guerra del Vietnam i la pobresa en general. Va morir assassinat al 1968. Una cita de Pete Seeger sobre Luther King diu: “ Luther King té una gran virtut d’unir a les persones”.

Ja entrats els anys 60’, apareix un jove que es feia dir “Bob Dylan”: un músic, cantant i poeta nord-americà. Al principi es dedicà a la música de protesta sobretot de conflictes nord-americans; “The times they are a changing” i “Mr. tambourine man” són dues de les seves principals cançons. Les primeres lletres de Dylan tractaven  temes socials i filosòfics i tenien una forta influència literària, desafiant la música pop convencional existent i descrivint en forma de protesta els temes polítics americans. Dylan va passar del folk al rock en música de protesta, i quan va ser un “ídol” per a moltíssimes persones, es deslligà de la protesta amb la gran cançó : “My Back Pages” .

Per últim, en el panorama americà trobem, a banda de les cançons-protesta en el sentit més estricte, apareix en el món del country el cantautor Johnny Cash, tot i que també es dedicava al Gospel i al Rock and Roll i demostrà el seu compromís amb els indis americans.

A França, Serge Gainsbourg al 1979 es reconcilià amb el seu públic gràcies a la adaptació personal de la “Marseillaise” amb un ritme “reggae” (en què la tornada és: “Aux armes et caetera”) i compta amb la participació de Bob Marley i Peter Tosh.

En el món anglés, Peter Gabriel va ser un cantant, músic i compositor, i és destacat per la cançó que es diu “Biko”. La cançó tracta de Biko, un activista sud-africà que el van assassinar al 1977 en una guàrdia policial a causa d’una “pallissa” que va tenir lloc a la famosa sala “619”; va ser traslladat a un hospital urgentment , però a l’hospital de Pretòria a 1500km d’allà, tot i haver un altre hospital molt més a prop.  Més tard es va descobrir que va morir a causa de les males condicions del viatge, ja que el van portar en el portamaletes d’un Land Rover despullat i els dirigents de Sud-àfrica van intentar ocultar-ho al·legant una VAGA DE FAM.

Segons el documental, Steve Van Zandt, actualment guitarrista de la E Street Band que toca amb Bruce Springsteen, va fer una de les millors cançons de Rock que tracta sobre política: “Sun city”.

Stevie Wonder, cec de naixement, és un cantant, compositor i activista social afroamericà que demostrà el seu amor a Sud-àfrica.

Nelson Mandela va ser un advocat i polític, va ser el primer president africà elegit democràticament per sufragi universal. Al 1962 va ser arrestat i condemnat per sabotatge a cadena perpètua. Va estar 27 anys a la presó, fins que finalment al 1990 surt i lidera el seu partit i va aconseguir una democràcia multiracial a Sud-àfrica, la qual cosa significà que des del 1994 fins al 1999 va ser president del país. “The Specials” va fer una cançó que va assolir  un gran éxit: “Free Nelson Mandela” que vol dir:  “Nelson Mandela lliure”.

“Ub40” va fer una cançó titulada: “sing our own song” que va impactar molt en la societat ; hi ha un tros de la cançó que diu així: “Anem a lluitar per el dret de ser lliures, i anem a construir la nostra pròpia societat i cantarem junts la nostra pròpia cançó”. Amb això ja ho va dir tot.

El documental acaba amb una molt bona cançó titulada : “Don’t give up” de Peter Gabriel. La cançó és com una conversa; el tema de la cançó és la lluita per avançar i no rendir-se. En definitiva les tortuositats de la vida passen per les experiències mundanes, per la lluita diària, pel treball en la matèria, mentre ell (Gabriel) desespera per la falta d'oportunitats i les bufetades i pals sobre les seves aspiracions i ideals, ella (Kate Bush) l'anima a no rendir-se  i a seguir treballant ja que "hi ha un lloc al qual pertanyem". El següent fragment és increïble:

“Així, mentre en el dia a dia batallem en contra del que s'estableix per poder aconseguir el nostre propòsit, sempre hi ha una veu interior que ens dóna ànims,que ens guia i que ens encoratja cap a ell en els moments en què la llum sembla desaparèixer. Aquesta llum sempre brillarà per a nosaltres, si volem rebre-la”.