L'esclavitud a la Índia

El dimecres 2 de maig, vam poder veure un documental que ens va fer obrir els ulls i en certa manera xocar contra les més crua realitat: no tots els nens tenen el dret a ser infants.

El reportatge tractava sobre una reportera alemanya que anava a una regió molt a prop de Nova Delhi, el nord de la Índia. Allà observà la pobresa de cara i  entrevistà a molts pares, aquests a part d’explicar la seva dura lluita per sobreviure junt amb la seva família va detallar el segrest dels seus fills. Molts els donaven per què tinguessin una suposada millor vida i d’altres per pagar els seus deutes, el que no sabien era la vida que els hi esperava a la “gran ciutat” a els seus fills.

La reportera segueix el seu camí i es dirigeix amb el seu equip cap a Nova Delhi, fent-se passar per una executiva alemanya interessada en fer negocis. Al pujar el tren  és troba amb molts nens, que com ells van cap a la ciutat, però aquests guiats per un intermediari que més endavant els vendria per a la ciutat: Tràfic de nens.

Ja a la gran metròpoli la periodista i el seu equip, ara empresaris, s’endinsen dins els molts pisos de la ciutat i troben el que esperaven: centenars de nens treballant en un lloc mancat d’higiene i amb unes condicions precàries. Al parlar amb el seu amo per fer negocis, l’informa de que els nens poden treballar unes 11 hores diàries, inclòs més si fa falta i que la producció no baixa mai i és totalment rentable.

Un cop sabut això, els alemanys informen un grup d’activistes, encarregats de rescatar a aquests nens, per què facin una vatuda. Aquesta surt perfecte i és salven uns 80 nens, sí, 80 són bastants però si ho comparen amb què n’hi ha més de 10 milions, 80 sembla bastant insignificant. Per això intent de nou una altre marxa per salvar nens, aquesta surt malament, la policia corrupta o la màfia s’ha adonat dels seus plans i han tret tots els nens de les fàbriques.

Després de les redades, el grup de periodistes és dirigeixen a una cantera on hi treballen milers de nens,  fent llambordes i infraestructures ferroviàries.

Dormint a fora, allà amb les pedres i fent un sobreesforç físic, ens trobem en un cas molt similar a els anteriors. I tornar amb la pràctica repetida uns quants cops la reportera és fa l’interessada en el tema de les llambordes i s’interessa per els seus compradors, que no eren d’altres que empreses alemanyes. Aquestes al adonar-se de que en el seu producte i treballaven nens “suposadament” van cancel·lar els seus contractes i fent cara a sorpreses al veure-hi nens. Més difícil creure que cancel·lin els contractes, per els preus tant barats i igualment fent falç em sembla creure que ells no sapiguessin que hi hagués nens treballant allà.

Crec que països com la Índia haurien de fer una profunda reflexió, ser que el poder, expandir-se econòmicament i ser una de les primeres potències mundials es molt temptador, però, és aquesta la societat que volen?  La meva pregunta és: fins quin punt és més important una mà d’obra més a la cadena de producció davant el somriure o el somni d’un nen? Pensar més amb el cor i menys amb la butxaca.